Quinze de setembre de 2001. Acaben de tancar el Kunjerab pass  d’entrada a la xina, si més no, això és el que expliquen viatgers que vénen de la zona . Alguns d’ells han passat pels pèls. Quatre dies abans i el nostre viatge hagués acabat allà en aquell punt remot,  a més de 5000m d’altura en mig del no res.

 

Venim del Pakistan i ens dirigim  cap a Beijing. En  uns vint-i-cinc dies serem allà. Ara,però,  som a Turfan, ciutat oasi i punt esencial de l’antiga ruta de la seda. Som al John’s  l’únic bar dels voltants i per descomptat l’única connexió a internet en centenars de kilòmetres a la rodona. En una petita habitació del John’s s’apilonen els viatgers congregats a la zona, cervesa en mà, per veure incrèduls una i una altra vegada com un avió s’estavella contra una de les torres bessones. I allà estem  sense acabar de creuren’s el que veiem i donant gràcies a l’atzar per fer-nos viatjar en direcció a l’est. Ara ningú desitjaria anar cap al Pakistan o Afganistan en un moment en que és fàcil que tota la fúria dels EEUU es desfermi sobre aquella zona del món. Aquells qui havien de passar el Kunjerab s’ho repensen i comencen a parlar de rutes alteratives pel Tibet o Nepal.

 

Nosaltres seguim camí. Uns dies més tard som a Xiahe i sembla que haguem reculat fins l'edat mitjana. Allà s'alça el monestir de Labrang, casa d'uns 1400 monjos i lloc essencial de pelegrinació lamaista.

 

Per uns dies ens nodrim amb llet i carn de Iak i ens impregnem de l’espiritualitat de la zona. Arreu, fidels fent rodar els seus molinets , banderes d’oració onejant  aquí i allà , voltes a les estupes, mil.lers de pregàries llançades al vent...

 

Entrem a l’edifici de la impremta  i la sensació  d’estar entrant  a l’edat mitjana , que ja fa dies que ens persegueix, s’intensifica i  es fa cada cop més evident. Passa un monjo amb una branca de cedre fumejant i es dedica a purificar les quatre cantonades del pati i de passada a nosaltres.

 

Entrem doncs. Dintre no es veu pàcticament res, intuim coses però no sabem ben bé què passa fins que els ulls mica en mica es van acostumant a la foscor.

 

Pugem una escala i al fons veiem una petita finestra  que deixa entrar una mica de llum suau. A contrallum veiem la silueta de dos monjos fent la seva feina asseguts a terra. Centenars de prestatgeries laberíntiques formen dins la fosca galeries estretes i humides plenes de planxes d’impressió ennegrides per l’acció del temps i de la tinta.

 

 Ja un cop al carrer,  desenes de monjos amb les seves millors gales es dirigeixen cap a no sabem on. N’hi ha de totes les edats. Els monjos més grans acompanyats d'altres de joves, gairebé nens, que els ajuden en el seu trànsit pels carrerons empedrats i irregulars ,s'afanyen. Surten de tots els racons i es dirigeixen cap al mateix lloc com cridats per un impuls intern  ineludible. La vestimenta: imponent. Capa de vellut gruixudíssim d’un  color grana incert  i el cap cobert amb una mena de barret excessiu de color groguenc  en forma de corn. Els seguim com hipnotitzats , com si nosaltres també fossim capaços de sentir aquesta crida interna que els mena cap a un punt concret. Arribem així al temple principal. Un cop allà entrem i l’espectacle ens deixa conmocionats.

Dins la sala de grans dimensions il·luminada precàriament amb llànties de greix de iac, centenars de monjos de totes les edats entonen a l'uníson un mantra que arriba a uns nivell de "guturalitat" gairebé no humans.El cant s'eleva fins que un cop al sostre es desfà en ones que baixant pels murs arriben a terra i entren pels nostres peus descalços com provinents d'un lloc molt profund i interior, fent vibrar tots els órgans del nostre cos. Les llums de les flames tentinegen sotmeses al xoc constant d'infinitat d'ones sonores i l'ambient carregat de l'olor densa del greix de iac cremat atapeeix l'estança.