​    

Qui no ha viatjat mai en un matatu, ha perdut l’oportunitat de veure  una altra Àfrica o si més no de veure Àfrica des d’un altre punt de vista.

Un matatu és un món. Dins amuntegades  hi viatgen desenes d’històries, compartint la calor, els sotracs, la pols del camí, i alguna que altra eventual incidència mecànica. El matatu evoluciona tranquil . No hi ha pressa. Completament ple va avançant per estrets pedregars amb ínfules de carretera i per amples avingudes sorrenques ,entre matolls de sabana,al pas lent de la gent, que sortida del no res, s’acosta a les finestretes per vendre les coses més inesperades. Demana el que vulguis que en un parell de kilòmetres  apareixerà un venedor amb un somriure d’orella a orella i la preuada mercaderia a les mans , samoses, puré de plàtan al vapor,  boles de blat de moro, rebosteria casolana... Per la finestreta en forma de taulell mòbil, es compra i es ven,  es regateja, es tanquen tractes... Al quilòmetre vint-i-cinc compres una cocacola i al vint-i-set tornes l’envàs. És així... senzill.

El viatge a Mokowe va resultant tranquil fins que de cop i volta parem en sec. Corredisses de la gent que de moment ens inquieten perque no entenem. Correm també, per si de cas. Cames ajudeu-me. Per fi entenem, la gent corre per agafar un lloc sota la única acàcia de la zona. Som uns deu vehicles parats entre matatus i camions de mercaderies i un munt de gent per una ombra força escarransida mente un sol inclement cau amb la perpendicularitat del migdia. És Àfrica però, i per tant ens ho arreglem per compartir bonament entre tots la miqueta dombra. Per fi algú ens explica que s’han detectat bandolers somalís a la zona i estem esperant l’exèrcit perque ens escorti. Passa una hora, dues hores i res. Pole pole.S’han creat automàticament dos mons separats. Homes per un cantó i dones per l’altre. El meu món em reclama  i m’hi uneixo feliç. En un segon sense esperar-m'ho em trobo amb un nadó als braços i l’expectació de totes les dones del voltant.​

Arriba l’exèrcit i seguim camí escortats per militars d’aspecte ben poc marcial i fusell en mà. Quan arriben ja és fosc i hem de còrrer per agafar el darrer vaixell a Lamu.​

La nit és tranquil.la . Avançant dins la foscor per sobre d’un mar encalmat, només sentim la remor de l’aigua contra el casc. És negra nit i només divisem a la llunyania les llums de Lamu. No veiem els nostres companys de navegació fins que de sobte un gran núvol es mou i com si s’obrís el teló deixa que aparegui per art de màgia  una lluna plena gegant que ho il.lumina tot. Davant meu,  quatre dones enfundades en els seus “bui-buis”. Negres de cap a peus, riuen ensenyant les seves dents blanquissimes mentre els vels voleien contra la llum de la lluna i juguen amb l’aire enmarcant les seves cares completament rodones i fosques, donant a l’escena un aire  d’irrealitat i misteri