​   Tornàvem del tour amb  un guia Navajo que ens havia conduït pels indrets més “jaw-droping” del Parc Nacional Monument Valley. Instants abans ens havia caigut un aiguat considerable que havia donat a l’escenari una atmosfera màgica. Havíem  passat el matí enmig d’aquells paisatges desèrtics, patint  una calor sufocant, i ara ens vèiem arrecerant-nos de la pluja. 

A  la recerca d’oportunitats fotogràfiques, no parava de pensar com treure partit d’aquella circumstància climatològica. El reflex en un bassal d’una de les singulars formacions geològiques amb què compta aquell parc podria apaivagar la meva dèria. Fou així com en arribar al campament  i sense comptar amb l’aprovació de l’Ester (cal dir que no n’estàvem segurs que es pogués passejar lliurement a peu pel parc a aquelles hores), vaig  sortir d’excursió a la recerca d’un bassal que per la seva situació i dimensió, en la superfície del qual, s’hi pogués projectar el que havia de ser una pel·lícula formidable:

Sota un cel ennuvolat quedava a l’horitzó una petita franja de clarianes just a sobre els cims d’unes llunyanes muntanyes on els meus càlculs feien preveure que s’hi pondria el sol. Així va ser,  i una magnífica llum va banyar els monòlits “West, East Mitten Butte i el Merick Butte” fent que els tons vermellosos prenguessin vida.

Tot d’una, “eureka”, baixant per uns marges vaig descobrir-lo. Un bassal que complia les condicions desitjades i de seguida em vaig disposar a parar el trípode (la poca llum ho aconsellava) i a traslladar  tota l’emoció d’aquell moment sobre el disparador de la meva càmera per intentar capturar un d’aquells instants en què tots els factors se’ns posen a favor dels aficionats a la fotografia.

Estava jo xalant de valent quan vaig veure l’aproximació  per un camí proper d’un vehicle 4x4, en arribar prop de les meves posicions m’adono que redueix la seva velocitat significativament, em veuen, però finalment, passen de llarg. No passa ni un minut que veig que el mateix vehicle, després d’haver girat cua, es torna a aproximar, s’atura i d’ell en baixen dos homes que decidits venen cap allà on soc jo. A mesura que s’apropaven jo em preparava per excusar-me pel desconeixement de la normativa del parc pel que fa als horaris, etc. Sincerament, pensava que em cridarien l’atenció per estar per allà sense un permís específic.

 Però, res més lluny de la realitat, quan són a prop de la meva posició, que en aquells moments era estirat de bocaterrosa mirant per la càmera a uns 20 cm de terra gràcies a l’obertura màxima de les potes del trípode. (era l’única manera d’aconseguir el reflex de l’escena en la superfície del bassal), bé quan els tinc allà, després de saludar-me i estirar-se al meu costat, m’etziben “YES, YOU’VE GOT IT”.

Automàticament, sense dir res més se’n van tots dos corrents cap al seu vehicle quedant-me ben perplex que no diguessin res més. Ni ase ni bèstia i s’afanyen a obrir els portaequipatges del 4x4 que havien deixat al voral del camí i comencen a baixar-ne un equipament fotogràfic d’allò més professional. En uns segons, els tinc al meu costat sense dir res i amb cara angoixada començant a desplegar el seu arsenal. Es respira cert nerviosisme perquè la famosa “hora blava” tan apreciada pels fotògrafs està a punt d’exhaurir-se. Els entenc perfectament, de fet jo havia tingut la mateixa sensació just un quart d’hora abans.

Finalment, un cop instal·lats, val a dir que no va ser gens fàcil perquè les potes dels tres trípodes van haver d’entrellaçar-se, van començar a disparar com posseïts i justs uns instants més tard la llum es va anar apaivagant i la nostra eufòria va donar pas a uns moments de calma i relaxació.

En el meu cas, com a aficionat que sóc , aquest moment em va donar certa garantia d’haver estat capaç de fer una bona feina. Si més no de localització. El reconeixement per part d’aquells professionals ( després vaig saber que allò seu era feina) va fer que la meva autoestima s’alimentés i des de llavors aquesta fotografia és de les més preuades per mi i tinc una confirmació externa que no és únicament una apreciació personal.