BAMBÀ. MALÍ  2004

​    

A Bambà ( cent noranta kilòmetres a l'est de Tumbuktú ) s’hi arriba o bé com nosaltres després d’una llarga jornada de 4x4 per pistes inexistents o bé com la majoria de gent que es dirigeix al  mercat: en una pinassa solcant les aigües del Níger.

L'arribada a Bambà per  a un estranger  de les nostres latituds és una bufetada als sentits, un excés, un catàleg d’estímuls  de tota mena: visuals , auditius, olfactius, tàctils...a quin més extrem.

El primer que sents és la calor, aquesta mena de calor produïda per un sol violent que es desploma vertical sobre els nostres caps i que per moments sembla que t’hagi de portar la sang a ebullició. La curiositat t’empeny fora, a l’aire lliure; de seguida veus que el teu cos no habituat encara a aquests excessos , no respon. La marxa s’alenteix, els moviments cada cop  són més escassos i matussers. Finalment acceptes que ets un foraster feble i esblanqueït  i et reculls a l’ombra avergonyit.

Ens estem com a hostes a casa de “l’alcalde “ de Bambà. La casa és en realitat un conjunt d’edificacions al voltant d’un pati central, que fa de centre neuràlgic, des d'on els homes de la casa ho controlen gairebé tot. En un extrem del pati un gran arbre paraula s’alça, regalant la seva ombra vital. Al seu voltant estratègicament disposats tota mena de seients: cadires, butaques, caixes de fusta i fins i tot un parell de somiers. Sota l’ombra s’hi està bé, t’hi sents acollit. Bona beguda i bona conversa (d’homes és clar) Les dones com sempre feinejant, amb el somriure a punt com enfument-se’n del món i de la seva sort. Saps que hi són perquè les sents dringant com campanes,   des de la cuina, des del safareig... sempre presents en un segon pla, amb les rialles que les delaten.

La enorme porta de fusta del pati resta oberta tot el dia per a tot aquell que hi vulgui passar a fer petar la xerrada. Nosaltres som tractats com a convidats. Aquí l' hospitalitat és gairebé un deure i no es deixa mai a l'atzar. Tot és poc per a un convidat !

Els més joves porten a casa els amics perquè ens vegin. Indefectiblement obren la cortina que ens separa del pati exterior, ens miren de cap a peus amb una mica de recança burleta i marxen. Som ben  rars aquí.

El sol ens dona una treva i sortim cap el que queda de mercat. Fem camí cap al riu escortats per una colla de nens de la casa que en una mena d'intercanvi de papers, ens guien, ens exhibeixen orgullosos i vetllen per nosaltres. Un cop allà som testimonis del que ens sembla el moment més bonic del dia. Al moll  de Bambà, banyat per una llum magnífica, la gent  fa balanç del dia, carreguen les compres, s'acomiaden dels coneguts i es van encabint en pinasses que arriben i s'omplen sense descans. Un passatger, dos, deu, cinquanta !...No queda ni un mil·límetre de pinassa sense aprofitar. Quan algú considera que una embarcació ja està prou atapeïda , marxa i n'arriba una altra que s'omple amb la mateixa facilitat.

Dins la pinassa nens, homes, dones, ancians, ovelles cabres tota mena de farcells i tots els colors del món combinats a la perfecció com la paleta d'un pintor esforçat, com si algú dirigís la maniobra de colors perquè l'efecte cromàtic fos l'adequat.

Els nens del poble aprofiten per fer-se un bany. Esperonats per la nostra presència intenten piruetes cada cop més complicades per entrar a l'aigua. El riu segueix curs tranquil convertit en un immens abeurador de bestiar: rucs , cabres, camells, ovelles ...

Darrers moments per rentar els recipients que només fa uns moments, estaven plens de les millors viandes imaginables.

Tornem a la casa  i el panorama ha canviat . Disposats en fileres els seients que abans eren sota l'arbre, formen un efecte de platea de teatre i es van omplint davant del petit televisor on uns actors de "culebró" brasiler  exhibeixen les emocions més abrandades i primàries: l'amor, la gelosia, l'odi , l'adulteri, la venjança... s'obren pas entre el públic que vibra. Acabada  la telenovel·la , la gent va penjant les mosquiteres pels racons del pati. La gran porta es tanca i allà quedem un grapat d'ànimes sota el mateix cel estelat, immens, compartint nit i potser somnis amb la família de l'alcalde, els convidats, les gallines i unes quantes cabres insomnes que ronden pel pati.